MISSATGE DEL SAN PARE FRANCESC PER A LA 52a JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS


24 de gener de 2018. 12:44h.

«La veritat us farà lliures» (Jn 8, 32). Fake news i periodisme de pau  
 


Estimats germans i germanes:

En el projecte de Déu, la comunicació humana és una modalitat essencial per viure la comunió. L'ésser humà, imatge i semblança del Creador, és capaç d'expressar i compartir la veritat, el bé, la bellesa. És capaç d'explicar la seva pròpia experiència i descriure el món, i de construir així la memòria i la comprensió dels esdeveniments.

Però l'home, si segueix el seu propi egoisme orgullós, pot també fer un mal ús de la facultat de comunicar, com mostren des del principi els episodis bíblics de Caín i Abel, i de la Torre de Babel (cf. Gn 4,1- 16; 11,1-9). L'alteració de la veritat és el símptoma típic de tal distorsió, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Per contra, en la fidelitat a la lògica de Déu, la comunicació es converteix en lloc per expressar la pròpia responsabilitat en la recerca de la veritat i en la construcció del bé.

Avui, en un context de comunicació cada vegada més veloç i immersos dins d'un sistema digital, assistim al fenomen de les notícies falses, les anomenades «mentida news». Aquest fenomen ens crida a la reflexió; per això he dedicat aquest missatge al tema de la veritat, com ja van fer en diverses ocasions meus predecessors a partir de Pau VI (cf. Missatge de 1972: «Els instruments de comunicació social al servei de la veritat»). Voldria oferir d'aquesta manera una aportació a l'esforç comú per prevenir la difusió de les notícies falses, i per redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cada un en la comunicació de la veritat.

1. Què hi ha de fals en les «notícies falses»?
«Fake news» és un terme discutit i també objecte de debat. Generalment fa referència a la desinformació difosa en línia o en els mitjans de comunicació tradicionals. Aquesta expressió es refereix, per tant, a informacions infundades, basades en dades inexistents o distorsionats, que tenen com a finalitat enganar o fins i tot manipular el lector per assolir determinats objectius, influenciar les decisions polítiques o obtenir guanys econòmics.

L'eficàcia de les fake news es deu, en primer lloc, a la seva naturalesa mimètica, és a dir, a la seva capacitat d'aparèixer com a plausibles. En segon lloc, aquestes notícies, falses però versemblants, són capcioses, en el sentit que són hàbils per capturar l'atenció dels destinataris posant l'accent en estereotips i prejudicis estesos dins d'un teixit social, i es recolzen en emocions fàcils de suscitar, com l'ànsia, el menyspreu, la ràbia i la frustració. La seva difusió pot comptar amb l'ús manipulador de les xarxes socials i de les lògiques que garanteixen el seu funcionament. D'aquesta manera, els continguts, tot i no tenir fonament, obtenen una visibilitat tal que fins i tot els desmentiments oficials difícilment aconsegueixen contenir els danys que produeixen.

La dificultat per desemmascarar i eradicar les fake news es deu al fet que les persones sovint interactuen dins d'ambients digitals homogenis i impermeables a perspectives i opinions divergents. El resultat d'aquesta lògica de la desinformació és que, en lloc de realitzar una sana comparació amb altres fonts d'informació, el que podria posar en discussió positivament els prejudicis i obrir un diàleg constructiu, es corre el risc de convertir-se en actors involuntaris de la difusió d'opinions sectàries i infundades. El drama de la desinformació és desacreditar l'altre, presentar-lo com a enemic, fins arribar a la demonització que afavoreix els conflictes. Les notícies falses revelen així la presència d'actituds intolerants i hipersensibles al mateix temps, amb l'únic resultat d'estendre el perill de l'arrogància i l'odi. A això condueix, en última anàlisi, la falsedat.

2. Com podem reconèixer-les?
Cap de nosaltres pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats. No és tasca fàcil, perquè la desinformació es basa freqüentment en discursos heterogenis, intencionadament evasius i subtilment enganyosos, i se serveix de vegades de mecanismes refinats. Per això són lloables les iniciatives educatives que permeten aprendre a llegir i valorar el context comunicatiu, i ensenyen a no ser divulgadors inconscients de la desinformació, sinó actius en el seu desvetllament. Són així mateix encomiables les iniciatives institucionals i jurídiques encaminades a concretar normes que s'oposin a aquest fenomen, així com les que han posat en marxa les companyies tecnològiques i de mitjans de comunicació, dirigides a definir nous criteris per a la verificació de les identitats personals que es s'amaguen darrere de milions de perfils digitals.

Però la prevenció i la identificació dels mecanismes de la desinformació requereixen també un discerniment atent i profund. En efecte, s'ha de desemmascarar allò que es podria definir com la «lògica de la serp», capaç de camuflar-se a tot arreu i mossegar. Es tracta de l'estratègia utilitzada per la «serp astuta» de què parla el Llibre del Gènesi, la qual, en les albors de la humanitat, va ser l'artífex de la primera fake news (cf. Gn 3,1-15), que va portar a les tràgiques conseqüències del pecat, i que es concretitzaren després en el primer fratricidi (cf. Gn 4) i en altres innombrables formes de mal contra Déu, el proïsme, la societat i la creació.

L'estratègia d'aquest hàbil «pare de la mentida» (Jn 8,44) és la mimesi, una insidiosa i perillosa seducció que s'obre camí en el cor de l'home amb argumentacions falses i atraients. En la narració del pecat original, el temptador, efectivament, s'acosta a la dona fingint ser el seu amic i interessar pel seu bé, i comença el seu discurs amb una afirmació vertadera, però només en part: «Així que Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí? »(Gn 3,1). En realitat, el que Déu havia dit a Adam no era que no menjassin de cap arbre, sinó tan sols d'un arbre: «De l'arbre del coneixement del bé i el mal no menjaràs» (Gn 2,17). La dona, responent, li ho explica a la serp, però es deixa atreure per la seva provocació: «Podem menjar dels fruits dels arbres del jardí; però del fruit de l'arbre que està al mig del jardí ens ha dit Déu: "no en mengem ni els toquem, en cas contrari morireu"» (Gn 3,2). Aquesta resposta té un gust legalista i pessimista: havent donat credibilitat al falsari i deixant-se seduir per la seva versió dels fets, la dona es deixa enganyar. Per això, de seguida presta atenció quan li assegura: «No, no morireu» (v. 4). Després, la deconstrucció del temptador assumeix una aparença creïble: «Déu sap que el dia en què mengem, se us obriran els ulls, i sereu com Déu en el coneixement del bé i el mal» (v. 5). Finalment, s'arriba a desacreditar la recomanació paternal de Déu, que estava dirigida al bé, per seguir la seductora incitació de l'enemic: «La dona es va adonar que l'arbre era bo per menjar, atraient als ulls i desitjable» (v. 6). Aquest episodi bíblic revela per tant un fet essencial per al nostre raonament: cap desinformació no és innòcua; per contra, fiar-se del que és fals produeix conseqüències nefastes. Fins i tot una distorsió de la veritat aparentment lleu pot tenir efectes perillosos.

Del que es tracta, de fet, és de la nostra cobdícia. Les fake news es converteixen sovint en virals, és a dir, es difonen de manera veloç i difícilment manejable, no a causa de la lògica de compartir que caracteritza les xarxes socials, sinó més aviat per la cobdícia insaciable que s'encén fàcilment en el ésser humà.

Les mateixes motivacions econòmiques i oportunistes de la desinformació tenen la seva arrel en la set de poder, de tenir i de gaudir que en últim terme ens fa víctimes d'un engany molt més tràgic que el de les seves manifestacions individuals: el del mal que es mou de falsedat en falsedat per robar-nos la llibertat del cor. Heus aquí per què educar en la veritat significa educar per saber discernir, valorar i ponderar els desitjos i les inclinacions que es mouen dins de nosaltres, per no trobar-nos privats del bé «caient» a cada temptació.

3. «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32)
La contínua contaminació a través d'un llenguatge enganyós acaba per ofuscar la interioritat de la persona. Dostoievski va escriure alguna cosa interessant en aquest sentit: «Qui es menteix a si mateix i escolta les seves pròpies mentides, arriba al punt de no poder distingir la veritat, ni dins de si mateix ni al voltant de si, i d'aquesta manera comença a perdre el respecte a si mateix i als altres. Després, com que ja no estima a ningú, deixa també d'estimar, i per distreure el tedi que produeix la manca d'afecte i ocupar-se en alguna cosa, es lliura a les passions i als plaers més baixos; i per culpa dels seus vicis, es fa com una bèstia. I tot això deriva del continu mentir als altres i a si mateix» (Els germans Karamazov, II, 2).

Llavors, com defensar-nos? L'antídot més eficaç contra el virus de la falsedat és deixar-se purificar per la veritat. En la visió cristiana, la veritat no és només una realitat conceptual que fa al judici sobre les coses, definint-les com vertaderes o falses. La veritat no és solament treure a la llum coses fosques, «desvetllar la realitat», com du a pensar l'antic terme grec que la designa, aletheia (de a-Lethes, «no amagat»). La veritat té a veure amb la vida sencera. A la Bíblia té el significat de suport, solidesa, confiança, com dóna a entendre l'arrel 'amen', de la qual procedeix també l'Amén litúrgic. La veritat és allò sobre el que un es pot donar suport per no caure. En aquest sentit relacional, l'únic veritablement fiable i digne de confiança, sobre el qual es pot comptar sempre, és a dir, «veritable», és el Déu viu. Heus aquí l'afirmació de Jesús: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6). L'home, per tant, descobreix i redescobreix la veritat quan l'experimenta en si mateix com a fidelitat i fiabilitat de qui l'estima. Només això allibera a l'home: «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32).

Alliberament de la falsedat i recerca de la relació: aquests són els dos ingredients que no poden faltar perquè les nostres paraules i els nostres gestos siguin veritables, autèntics, dignes de confiança. Per discernir la veritat cal distingir el que afavoreix la comunió i promou el bé, i el que, per contra, tendeix a aïllar, dividir i contraposar. La veritat, per tant, no arriba realment quan s'imposa com una cosa extrínseca i impersonal; en canvi, brolla de relacions lliures entre les persones, en l'escolta recíproca. A més, mai no es deixa de cercar la veritat, perquè sempre està a l'aguait la falsedat, també quan es diuen coses veritables. Una argumentació impecable pot recolzar-se sobre fets innegables, però si s'utilitza per ferir un altre i desacreditar als ulls dels altres, per més que sembli justa, no conté en si la veritat. Pels seus fruits podem distingir la veritat dels enunciats: si susciten polèmica, fomenten divisions, infonen resignació; o si, per contra, porten a la reflexió conscient i madura, al diàleg constructiu, a una laboriositat profitosa.

4. La pau és la veritable notícia
El millor antídot contra les falsedats no són les estratègies, sinó les persones, persones que, lliures de la cobdícia, estan disposades a escoltar, i permeten que la veritat emergeixi a través de la fatiga d'un diàleg sincer; persones que, atretes pel bé, es responsabilitzen en l'ús del llenguatge. Si el camí per evitar l'expansió de la desinformació és la responsabilitat, qui té un compromís especial és el que pel seu ofici té la responsabilitat d'informar, és a dir: el periodista, custodi de les notícies. Aquest, en el món contemporani, no realitza només una feina, sinó una veritable i pròpia missió. Té la tasca, en el frenesí de les notícies i en el remolí de les primícies, de recordar que al centre de la notícia no està la velocitat a donar-la i l'impacte sobre les xifres d'audiència, sinó les persones. Informar és formar, és involucrar-se en la vida de les persones. Per això la verificació de les fonts i la custòdia de la comunicació són veritables i propis processos de desenvolupament del bé que generen confiança i obren camins de comunió i de pau.

Per tant, vull dirigir una crida a promoure un periodisme de pau, sense entendre amb aquesta expressió un periodisme «bonista» que negui l'existència de problemes greus i assumeixi tons embafadors. Em referesc, per contra, a un periodisme sense fingiments, hostil a les falsedats, a eslògans efectistes i als declaracions altisonants; un periodisme fet per persones per a persones, i que es comprèn com a servei a tots, especialment a aquells -i són la majoria al món- que no tenen veu; un periodisme que no cremi les notícies, sinó que s'esforci a cercar les causes reals dels conflictes, per afavorir la comprensió de les seves arrels i la seva superació a través de la posada en marxa de processos virtuosos; un periodisme entestat a indicar solucions alternatives a l'escalada del clam i de la violència verbal.

Per això, inspirant-nos en una oració franciscana, podríem dirigir-nos a la Veritat en persona de la següent manera:

Senyor, fes-nos instruments de la teva pau.
Fes-nos reconèixer el mal que s'insinua en una comunicació que no crea comunió.
Fes-nos capaços de treure el verí dels nostres judicis.
Ajuda'ns a parlar dels altres com de germans i germanes.
Tu ets fidel i digne de confiança; fes que les nostres paraules siguin llavors de bé per al món:
on hi ha soroll, fes que practiquem l'escolta;
on hi ha confusió, fes que inspirem harmonia;
on hi ha ambigüitat, fes que portem claredat;
on hi ha exclusió, fes que portem el compartir;
on hi ha sensacionalisme, fes que usem la sobrietat;
on hi ha superficialitat, fes que plantegem interrogants veritables;
on hi ha prejudici, fes que suscitemos confiança;
on hi ha agressivitat, fes que portem respecte;
on hi ha falsedat, fes que portem veritat.
Amén.


0 COMENTARIS