MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA QUARESMA 2018


06 de febrer de 2018. 12:59h.

«En créixer la maldat, es refredarà l'amor en la majoria» (Mt 24,12)  
 


Estimats germans i germanes:

Una vegada més ens ve a trobar la Pasqua del Senyor. Per preparar-nos a rebre-la, la Providència de Déu ens ofereix cada any la Quaresma, «signe sacramental de la nostra conversió», que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida.

Com tots els anys, amb aquest missatge desig ajudar a tota l'Església a viure amb goig i amb veritat aquest temps de gràcia; i ho faig inspirant-me en una expressió de Jesús a l'Evangeli de Mateu: «En créixer la maldat, es refredarà l'amor en la majoria» (24,12).

Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat a Jerusalem, en la Muntanya de les Oliveres, precisament allà on es donarà inici a la passió del Senyor. Jesús, responent a una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en què podria trobar-se la comunitat dels fidels: davant esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins a amenaçar amb apagar la caritat en els cors , que és el centre de tot l'Evangeli.

Els falsos profetes
Escoltem aquest passatge i demanem-nos: ¿quines formes assumeixen els falsos profetes?

Són com a «encantadors de serps», és a dir, s'aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i portar-les on ells volen. Quants fills de Déu es deixen fascinar per les llagoteries d'un plaer momentani, cosa que es confon amb la felicitat. Quants homes i dones viuen com a encantats per la il·lusió dels doblers, que els fa en realitat esclaus del lucre o d'interessos mesquins. Quants viuen pensant que es basten a si mateixos i cauen presa de la solitud.

Altres falsos profetes són aquests «xarlatans» que ofereixen solucions senzilles i immediates per als patiments, remeis que no obstant això resulten ser completament inútils: quants són els joves als quals se'ls ofereix el fals remei de la droga, d'unes relacions d'un sol ús, de guanys fàcils però deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en què les relacions semblen més senzilles i ràpides però que després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no només ofereixen coses sense valor sinó que treuen allò més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d'estimar. És l'engany de la vanitat, que ens porta a presumir-hi.. fent-nos caure en el ridícul; i el ridícul no té marxa enrere. No és una sorpresa: des de sempre el dimoni, que és «mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), presenta el mal com a bé i la falsedat com a veritable, per confondre el cor de l'home. Cada un de nosaltres, per tant, està cridat a discernir i a examinar en el seu cor si se sent amenaçat per les mentides d'aquests falsos profetes. Hem d'aprendre a no quedar-nos en un nivell immediat, superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen en el nostre interior una empremta bona i més duradora, perquè vénen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.

Un cor fred
Dante Alighieri, en la seva descripció de l'infern, s'imagina al diable assegut en un tron ​​de gel; el seu estatge és el gel de l'amor extingit. Demanem llavors: com es refreda en nosaltres la caritat? Quins són els senyals que ens indiquen que l'amor corre el risc d'apagar-se nosaltres?

El que apaga la caritat és abans de res l'avidesa pels doblers, «arrel de tots els mals» (1 Tm 6,10); a aquesta li segueix el rebuig de Déu i, per tant, el fet de no voler cercar consol en ell, preferint quedar-nos amb la nostra desolació abans que sentir-nos confortats per la seva Paraula i els seus Sagraments. Tot això es transforma en violència que es dirigeix ​​contra aquells que consideram una amenaça per a les nostres «certeses»: el nin per néixer, l'ancià malalt, l'hoste de pas, l'estranger, així com el proïsme que no correspon a les nostres expectatives.

També la creació és un testimoni silenciós d'aquest refredament de la caritat: la terra està enverinada a causa de les deixalles llançats per negligència i interès; els mars, també contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; el cel —que en el designi de Déu canta la seva glòria— es veu solcat per màquines que fan ploure instruments de mort.

L'amor es refreda també en les nostres comunitats: en l'Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium vaig tractar de descriure els senyals més evidents d'aquesta manca d'amor. Aquestes són: l'accídia egoista, el pessimisme estèril, la temptació d'aïllar i d'entaular contínues guerres fratricides, la mentalitat mundana que indueix a ocupar-se només del que és aparent, disminuint d'aquesta manera l'entusiasme missioner.

Què podem fer?
Si veim dins nostre i al nostre voltant els signes que abans he descrit, l'Església, la nostra mare i mestra, a més de la medicina de vegades amarga de la veritat, ens ofereix en aquest temps de Quaresma el dolç remei de l'oració, l'almoina i el dejuni.

El fet de dedicar més temps a la pregària fa que el nostre cor descobreixi les mentides secretes amb les quals ens enganyem a nosaltres mateixos, per buscar finalment el consol en Déu. Ell és el nostre Pare i desitja per a nosaltres la vida.

L'exercici de l'almoina ens allibera de l'avidesa i ens ajuda a descobrir que l'altre és el meu germà: mai el que tinc és només meu. Com desitjaria que l'almoina es convertís per a tots en un autèntic estil de vida. Igual que, com a cristians, m'agradaria que seguíssim l'exemple dels Apòstols i veiéssim en la possibilitat de compartir els nostres béns amb els altres un testimoni concret de la comunió que vivim en l'Església. Per aquest propòsit faig meva l'exhortació de sant Pau, quan convidava als corintis a participar en la col·lecta per a la comunitat de Jerusalem: «Us convé» (2Co 8,10). Això val especialment per a la Quaresma, un temps en què molts organismes realitzen col·lectes a favor d'esglésies i poblacions que passen per dificultats. I com voldria que també en les nostres relacions quotidianes, davant de cada germà que ens demana ajuda, pensàssim que es tracta d'una crida de la divina Providència: cada almoina és una ocasió per participar en la Providència de Déu cap als seus fills; i si ell avui se serveix de mi per ajudar un germà, no proveirà també demà les meves necessitats, ell, que no es deixa guanyar per ningú en generositat?

El dejuni, finalment, debilita la nostra violència, ens desarma, i constitueix una important ocasió per créixer. D'una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen l'indispensable i coneixen el fibló de la fam; per una altra, expressa la condició del nostre esperit, famolenc de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d'obeir a Déu, que és l'únic que sadolla la nostra gana.

Voldria que la meva veu traspassés les fronteres de l'Església Catòlica, perquè arribés a tots vostès, homes i dones de bona voluntat, disposats a escoltar Déu. Si se senten afligits com nosaltres, perquè en el món s'estén la iniquitat, si els preocupa la fredor que paralitza el cor i les obres, si veuen que es debilita el sentit d'una mateixa humanitat, uneixin-se a nosaltres per invocar junts a Déu, per dejunar junts i lliurar junts el que puguem com a ajuda per als nostres germans.

El foc de la Pasqua
Convid especialment als membres de l'Església a emprendre amb zel el camí de la Quaresma, sostinguts per l'almoina, el dejuni i l'oració. Si en molts cors de vegades fa l'efecte que la caritat s'ha apagat, al cor de Déu no s'apaga. Ell sempre ens dóna una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou.

Una ocasió propícia serà la iniciativa «24 hores per al Senyor», que aquest any ens convida novament a celebrar el sagrament de la Reconciliació en un context d'adoració eucarística. Al 2018 tindrà lloc el divendres 9 i el dissabte 10 de març, inspirant-se en les paraules del Salm 130,4: «De tu ve el perdó». A cada diòcesi, almenys una església romandrà oberta durant 24 hores seguides, per permetre l'oració d'adoració i la confessió sacramental.

A la nit de Pasqua reviurem el suggestiu ritu d'encendre el ciri pasqual: la llum que prové del «foc nou» poc a poc dissiparà la foscor i il·luminarà l'assemblea litúrgica. «Que la llum de Crist, ressuscitat i gloriós, dissipi les tenebres del nostre cor i del nostre esperit», perquè tots puguem viure la mateixa experiència dels deixebles d'Emaús: després d'escoltar la Paraula del Senyor i d'alimentar-nos amb el Pa eucarístic nostre cor tornarà a cremar de fe, esperança i caritat.

Us beneesc de tot cor i preg per vosaltres. No us oblideu de pregar per mi.


0 COMENTARIS